La tristor...

La tristor, l'amargor, la melanconia...

Són sentiments lletjos. Tot el contrari de la felicitat, tot ho tornen gris, transformen la vida en una película en blanc i negre, li roben els colors, la música, tot... Consti que no estic parlant de depressió, eh? La depressió és algo molt pitxor, és monstre obscur i fastigós que s'arrossega pels racón de la nostra ment grinyolant, udolant i esperant el seu moment per cometre carniceries amb la nostra ànima.

Els remordiments, l'auto-compasió, els pensaments obscurs i les males idees sempre acompanyen a la tristor. La desesperansa, la manca de fé, també.

Ara em sento així, desganat, trist, melancolic. Sense ilusions, sense idees, sense res. El buit s'apodera de mi i no puc fer res per evitar-ho, com sempre... Els colors m'abandonen, el món, la ciutat, es va transformant en quelcom abominable, algo brut, plé de gent grisa i mediocre com jo. La grisor del cel i el fred, no m'ajuden i la pluja nostra de cada dia no crec que millori la situació.

Les solucions que em venen al cap son drástiques i fastigoses. No trobo les bones per més que ho intento, potser no hi son.

Em sento el més despreciable dels humans, la pitxor de les alimanyes. Sento la veu de l'autocompasió llunyana pero aproximant-se cada cop més amb el seu grinyol desagradable i patètic.

Pero com diu la culpable dels meus mals, no em puc enfonsar. Sempre, desde que vaig neixer, mai m'he rendit. Mai he deixat de lluitar. Vaig tenir un naixement difícil, una infantesa difícil i una adolescencia terrible. Pero me'n vaig sortir i també me'n sortiré ara. Pero de totes maneres serà algo molt difícil, potser la batalla més terrible que mai hagi hagut de soportar, perqué estic sol i tinc por.

Pero com diu la cansó : sobreviuré.

Disculpeu que em possi dramàtic, tràgic pero així és com veig la vida ara mateix. I necessito parlar del que sento per poder soportar-ho tot plegat. Sempre m'ha ajudat escriure el que sento, és l'unica manera que tinc de desfogar-me ara mateix i encara que no sempre, a vegades em dona bones idees per superar la situació, pero soc incapas de mantenir-les funcionant durant massa temps, i mai en trobo cap que sigui definitiva i acabi amb el problema. L'autocompasió, truca a la porta, sé que no li hauria d'obrir pero la veritat es que no hi ha mur en aquesta casa que suporti la seva veu àcida. De totes maneres trobarà la forma d'entrar, sempre hi ha una escletxa o una finestra que m'he oblidat de tancar...

Sempre he sigut bastant exagerat pel que fa als sentiments, tots els que em coneixeu ho sabeu. La passió amb la que m'agafo les coses és només superada pels meus sotracs tràgi-còmics. Soc un anti-heroi, soc Lancelot o Percebal anant a buscar el Sant Graal sense saber que mai el trobarà, que és una utopía. I quan finalment pensen que l'han trobat, descobreixen que no és tal, que s'han fet vells i han perdut la vida buscant quelcom que no existia. Que han posat totes les forces i totes les energies en quelcom decepcionant, sense cap mena de raó.

Sabeu? Podría conformar-me, pero no vull. Jo vaig néixer per lluitar i això faré, pero no espereu que m'ho prengui amb alegria. Em fot molt haver de fer el que no hauria d'haver de fer. Pero a vegades la vida et posa a prova, potser més sovint del que caldria, i un cop més i com ja havia escrit en algún altre lloc, en un altre moment d'impotencia i desesperació, no em queda cap més sortida que apujar el cap, apretar les dents i seguir endavant. L'autocompasió fa acte de presencia, puja a l'escenari i comensa a cantar la seva cansó monótona i aborrida. No ho escriuré, em cansa.

I tot i així em sento millor. Ignoro a l'autocompassió, tot i que això em pot dur a la ira, al ressentiment i a l'odi amb les seves cansons de rock sorollós, estrident i problemàtic.Difícil d'evitar i difícil d'oblidar. Hi ha un vent fred que em fa tremolar i grinyolar les dents, el foc que hi havia a la llar, s'ha anat apagant de mica en mica i ara només queden unes brasses ridícules que ni donen llum, ni escalfen. Hauria de buscar llenya per tornar a encendre'l pero em penso que no en queda, qui me l'havia de portar em va dir que no me'n portaria per falta de pagament, que s'ho pensaria i potser me la portaria, si volia. I la veritat, em fa por sortir a fora, si a dins ja hi tinc un carnaval del terror només Déu sap que hi trobaré allà a fora, de nit, sense Lluna, amb fred i els údols dels llops se senten massa aprop.

De totes maneres, hi ha una esperansa. La nit no pot durar massa, tard o d'hora arribarà l'alba i la promesa d'un altre día. Potser llavors aniré a buscar llenya i encendré el foc, durant una estona per escalfar-me. Els convidats indesitjables marxaràn i la neu que està caient transformarà el paisatge en quelcom sublim. Llavors obriré les portes i finestres perqué l'aire viciat i el tuf de resclosit marxin pel mateix camí. Aniré al rebost a buscar herbes oloroses i les penjaré per tot arreu per esborrar la pudor que deixen aquells que m'han estat martiritzant amb les seves cansons. Potser llavors tingui temps per anar a l'estudi i disenyar un pla que funcioni, pero la veritat, ara mateix tot això em sembla un conte de fades.

Deixant de banda la cansó horrible que sona de fons, la casa es plena de sorolls sospitosos, hi ha ombres que s'escapoleixen pels racons. Em fa por sortir de la sala, les pintures i les fotografies, sempre plenes de colors, ara llueixen fosques i inquietants. Semblen vigilar-me, a cua d'ull, em sembla que els seus ulls em segueixen i de tant en tant em sembla sentir les seves veus cridant-me perqué m'abandoni a la foscor i em deixi portar per les seves veus lúgubres. Els hi podria donar la volta pero em fa por acostar-m'hi, qui sap quines paraules em clavarán al mig del cor amb les seves llengües punyents? No, prefereixo quedar-me on soc, gracies. Demà serà un altre día.

No soporto la foscor, mai l'he soportada. Quan era petit i dormia amb la porta oberta, la llum de la televisió del menjador creava monstres, y la porta del bany era en realitat la porta a un pou fosc d'on podia sortir en qualsevol moment el pitxor dels meus malsons. Es per això que prefereixo dormir a les fosques, a les fosques no hi ha ombres amenassants.

I malgrat tot sempre surt el sol i tot deixa de ser tan espantós. Pero és un miratge, no se sap mai si quan torni a caure la nit, els convidats fantasmals tornaràn a trucar a la meva porta, i un cop més hauré de tornar a obrir, de totes maneres sempre troben una escletxa per on entrar i montar les seves festes terrorífiques. I és inevitable també, de la mateixa manera que cada dia torna a sortir el sol, cada nit torna a sumir el món en la foscor de la tristesa i la melanconia.