In Memoriam

Ella hauria estat molt contenta amb el naixement d'en Santi i amb tot el que està passant. Més aviat estaria entusiasmada.

I no us ofengueu però sé que hauria estat la més felis de tots amb l'arribada d'en Santi.

Avui, m'he adonat de que la trobo a faltar molt.

Trobo a faltar la seva rialla, el seu optimisme i la seva vitalitat. I també trobo a faltar i trobaré a faltar les seves reaccions quan conegués el seu primer besnet.

Trobaré a faltar que sigui amb en Santi igual que va ser amb nosaltres.

De totes maneres, encara que no pugui ser, jo m'encarregaré de que en Santi la conegui d'alguna manera. Li parlaré de la iaia que mai va poder coneixer en persona i que de segur l'hagués estimat com pocs l'estimem. Li parlaré de com era i de com, encara que sigui a través de la panxa de la Karen, vam aconseguir entre tots que, en certa forma, s'arribessin a conèixer abans de que ella hagués de marxar.

Em sento trist per ella i per en Santi. Avui després de 5 mesos, la trobo a faltar i la necessito més que mai. Potser us soni ridícul, després de tant de temps, però què voleu que hi faci, no ha estat fins avui que me n'he adonat. Potser amb tota la pressió de l'embaras i el part, no he pogut ser conscient de tot això fins avui... No ho sé.

L'únic que sé és que em fa molta falta sentir-la, tenir-la aprop i tinc la necessitat també de saber que hauria fet i que hauria dit quan tingués en Santi al davant. I sabent que mai podrà carregar en Santi en brasos ni cantar-li les cansons que ens cantava a nosaltres de petits, ni veure'l amb aquells ulls dolsos, em sento perdut. Modestament, faré l'intent però dubto que aconsegueixi un resultat raonablement semblant.

Em dol no poder rebre una abrassada seva de felicitació, no saber què ens hauria dit...

Sé que sentir-se així i pensar totes aquestes coses no són el més adecuat (ni per ella ni per mí) però no ho he pogut evitar: ja les darreres vacances queden molt lluny i les de Nadal no acaben mai d'arribar i suposo que vaig una mica tocat per tot l'estrés acumulat.

També suposo que darrers esdeveniments que no puc explicar encara agreujen més aquests sentiments.

Què us puc dir? Per més que intento superar-los, avui m'han tocat de ple i no aconsegueixo treure-me'ls del cap ni del cos.

Avui quan arribi a casa li faré un petó a en Santi de part seva i li parlaré de la iaia que mai podrà conèixer, almenys en persona.